Mirades de l'Empordà

Josep Maria Dacosta

Josep Maria Dacosta

La tramuntana  Podríem dir que aquest vent del nord és la música de fons de l’Empordà. Qui no ha sentit els udols del tramuntanal un dia d’hivern o bé el xiuxiueig que provoca la ventada en els canyissos dels aiguamolls?

La tramuntana en petites dosis és excel·lent: neteja l’atmosfera i la visibilitat esdevé excel·lent. Als mesos freds, escombra el cel i el sol escalfa agradablement -si hom es posa a un recer- i, a l’estiu, refresca i fins i tot tonifica.

Però de res, massa; ja ho advertien els clàssics. Si la galerna es desferma, el corrent d’aire trenca arbres, doblega senyals i fa caure molts elements del mobiliari urbà. També excita els nens, provoca depressions a alguns adults i fomenta una diüresi generalitzada. Tot això acompanyat de tombades de trens i rulots, naufragis, incendis i accidents de diversa mena.

Molts personatges n’han fet referència, com els cels de Dalí, els papers d’en Pla i la sentència de García Márquez el qual comparà aquest vent amb el “germen de la locura”.

Entre detractors i defensors tenim que es un símbol de la identitat empordanesa, una fet diferencial amb valor afegit: parlar de tramuntana és dir que vius i/o treballes en el Palau del Vent, on els xiprers resisteixen l’embat d’Éol i l’aire en moviment aixeca sotanes i arremanga faldilles. 

tornar